1 SETEMBRE

Jornada Mundial de pregaria per la cura de la casa comú.

Aquesta Jornada mundial fou instituïda en 2015 pel Papa Francesc i el Patriarca Ortodox de Constantinoble Bartomeu. El Papa va escriure una carta als presidents dels Consells pontificis per la promoció de l’Unitat dels cristians i de Justícia i Pau en la qual diu que, «com cristians, volem oferir la nostra contribució per superar la crisi ecològica que està vivint l’humanitat», i afagia: "La Jornada (…) oferirà a cada creiente i a les comunitats una valuosa oportunitat de renovar l’adhesión personal a la pròpia vocació de custodis de la Creació (…) la meravellosa obra que Ell ha confiat a a la nostra cura".

Acaba la carta invocant l’“intercessió de la Mare de Déu Maria Santíssima i de sant Francesc d’Assís,del qual el “Càntic de les criatures” muo a tants homes i dones de bona voluntat a viure lloant el Creador i respectant la Creació». 

En 2020 el Dicasteri pel “Servei del Desenvolupament Humà Integral” diu que fins el 4 d’octubre, festa de sant Francesc d’Assís, és l’iniciativa anomenada “temps de la Creació” per resar units a la família ecumènica. 

La Jornada és ocassió per re-llegir alguns paràgrafs de l’Encíclica anomenada “verda”, Lloat sigui” (Laudato si, LSi, 2015), de la qual recullo uns parágrafs literals. Comença dient que “la nostra casa comú és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços” (LSi, 1). “Aquesta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels bens que Déu ha posat en ella. Hem crescut pensant que èrem els seus propietaris i dominadors, autorizats a expoliar-la” (LSi, 2).

 

“Els cristians, a més, estem cridats a «acceptar el món com sagrament de comunió, com manera de compartir amb Déu i amb el proïsme en una escala global. És la nostra humil convicció que lo diví i lo humà es troben en el més petit detall contingut en els vestits sense costures de la Creació de Déu, fins a l’últim gra de pols del nostre planeta” (LSi, 9).

 

“Espero que aquesta Carta encíclica, que s’afageix al Magisteri social de l’Església, ens ajudi a reconèixer la grandesa, l’urgència i la bellesa del desafiament que se’ns presenta (…) Així podrem proposar una Ecología que, entre les seves diferents dimensions, incorpori el lloc peculiar de l‘èsser humà en aquest món i les seves relacions amb la realitat que l’envolta” (LSi, 15).

 

“És molt noble assumir el deure de tenir cura de la Creació amb petites accions quotidianes, i és marevellos que l’educació sigui capaç de motivar-les (…) reutilitzar alguna cosa en lloc de llensar-la ràpidament, a partir de profundes motivacions, pot ser un acte d’amor que expressi la nostra pròpia dignitat” (LSi, 211).

 

“Fer atenció a la bellesa i estimar-la ens ajuda a sortir del pragmatisme utilitarista” (LSi, 215).

 

“Vull proposar als cristians algunes línees d’espiritualitat ecològica (…) on l’espiritualitat no està desconectada del pròpi cos ni de la Naturalesa ni de les realitats d’aqueste món, sinó que es viu amb elles i en elles, en comunió amb tot el que ens envolta” (LSi, 216).

 

“Hem de reconèixer que alguns cristians (…) solen burlar-se de les preocupacions pel medi ambient. Altres són passius (…) i es tornen incoherents. Els fa falta llavors una conversió ecològica (…) Viure la vocació de ser protectors de l’obra de Déu es part essencial d’una existència virtuosa, no consisteix en alguna cosa opcional” (LSi, 217).

 

“Pel creient, el món no es contempla des de fora sinó des de dins (…) porta al creient a desenvolupar la seva creativitat i el seu entusiasme, para resoldre els drames del món (…) No entén la seva superioritat com a motiu de glòria personal o de domini irresponsable” (LSi, 220).

 

“L’espiritualitat cristiana proposa un creciment amb sobrietat i una capacitat de gaudir amb poc. És un retorn a la simplicitat (…) sense aferrar-nos al que tenim ni entristir-nos pel que no posseïm” (LSi, 222).

 

“Moltes persones experimenten un profund desequilibri que les mou a fer les coses a tota velocitat per sentir-se ocupades, amb una pressa constant que a la vegada les porta a aixafar tot el que tenen al seu voltant” (LSi, 225).

 

“Juntament amb l’importància dels petits gestos quotidians, l’amor social ens mou a pensar en grands estratègies que aturin eficaçment la degradació ambiental i encoratgin una cultura de la cura que impregni tota la societat” (LSi, 231).

 

“María (…) Elevada al cel, és Mare i Reina de tota la Creació (…) Per aixó podem demanar-li que ens ajudi a mirar aquest món amb ulls més savis” (LSi, 241).